Durant l’estiu i la tardor de l’any 1922, Marcel Proust va introduir canvis decisius en el manuscrit d’Albertine desapareguda. Tret d’un petit cercle de contemporanis (el seu germà Robert, Jacques Rivière, Jean Paulhan), ningú, fins avui, no en sabia res. El 1986, la coincidència d’una sèrie de circumstàncies providencials va permetre’n el redescobriment. I aquest és el text que avui publiquem. Els proustians hi descobriran, amb emoció, que l’autor volia que la versió definitiva d’Albertine desapareguda fos més breu, més densa que aquella de què disposàvem fins avui. Mitjançant un seguit de retocs, d’afegits i de supressions, Proust alterà el sentit del llibre i hi introduí aquells «àtoms de veritat» que fan augmentar el valor d’una obra i li atorguen el seu perfil definitiu. El 1925 el professor Robert Proust no va poder editar la «veritable» Albertine desapareguda. Ha arribat el moment de lliurar a la posteritat la forma definitiva d’una obra mestra.
Aquesta edició d’Albertine desapareguda ha estat establerta per Nathalie Mauriac, besnéta de Robert Proust, i Étienne Wolff. La traducció al català es deu a Jaume Vidal Alcover.

Primera edició: Desmebre, 2017.