Pierre Vilar
Frontinhan, Llenguadoc, 3 de maig, 1906
Donapaleu, Baixa Navarra, 7 d’agost, 2003
| Pierre Vilar fou un historiador i professor universitari occità. És considerat una de les màximes autoritats en l’estudi de la Història de Catalunya, tant del període de l’Antic Règim com de l’Edat Contemporània. Va estudiar Història a La Sorbona, de la qual en fou catedràtic el 1965. Membre de l’École pratique des Hautes Études de París, ha estat nomenat, entre d’altres, doctor honoris causa per les universitats de Barcelona i València. El 1987 fou guardonat pel Congrés de Cultura Catalana i l’any 2000 li fou concedida la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Fou membre corresponent estranger de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1958) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1961). Va coincidir com a estudiant amb Jean-Paul Sartre i Paul Nizan. Com a deixeble d’Ernest Labrousse es va preocupar en la metodologia de la història, defensant la teoria de la «Història total» des d’una perspectiva materialista. Estimulat per Maurice Legendre va viatjar a Espanya l’any 1929, establint-se a Barcelona i relacionant-se amb Gonçal de Reparaz, Pau Vila o Pere Bosch i Gimpera. Va ser professor de l’Institut Francès de Barcelona des de 1934, excepte en el període de la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Durant les seves estades va investigar i va redactar la seva tesi doctoral Catalunya dins l’Espanya Moderna (1962), considerada un clàssic de la historiografia i model de síntesi regional. La seva breu, però influent, Histoire de l’Espagne va ser un èxit de vendes fins i tot abans de permetre’s legalment la seva venda, prohibida durant el franquisme, i va continuar sent molt utilitzada en l’ensenyament i els ambients progressistes de la dècada del 1970 i 1980 del segle XX. |
| LLIBRES (publicats a epubqüest) |
| Introducció a la història de Catalunya (1987) |
epubqüest 