Adrià Guinart té quinze anys quan fuig de casa per anar a la guerra. Però la guerra l’escup. Sense arribar a fer el soldat, el seu camí per pobles i selves, de la riba del mar a la vora d’un riu, és sembrat de gent estranya. Córrer món en el desordre de la guerra: tal és la condició d’Adrià Guinart, potser el personatge més tendre que va crear Rodoreda.
Mercè Rodoreda sap transformar en un doll esbojarrat de poesia l’errabundeig incoherent del jove voluntari i desertor Adrià Guinart, sempre movent-se entre la follia i el somieig a través d’una terra devastada per un gran combat (certs indicis, com ara el riu ample i tèrbol, els cims escapçats pels obusos, la mortaldat esgarrifosa, fan pensar en la batalla de l’Ebre). Es tracta d’una poesia estranya, molt estranya, que en una primera lectura precipitada pot desconcertar el lector; una segona lectura més atenta li farà veure que a moments, sobretot cap al final, és descendent ben legítima de l’Apocalipsi de sant Joan. I és que la guerra que Mercè Rodoreda ens evoca, més enllà de la que visqué amb tota la seva generació i que havia de deixar Catalunya dessagnada per molts anys, és la de sempre; és el segon genet del vident de Patmos, el del cavall vermell («blanc esquitxat de sang» diu Mercè Rodoreda), un dels quatre que assoten la humanitat pecadora des de l’albada del món. Poema en prosa d’una inspiració exaltada fins al paroxisme, Quanta, quanta guerra… es clou amb accents d’esperança, com un eco certament de l’Apocalipsi però també de l’Evangeli que es fes sentir, consolador, sobre els camps de batalla que tanta sang ha assaonat.

Primera edició: Maig, 2017.