Amb Final del laberint, Espriu tanca un cicle poètic d’onze anys, que havia començat el mes de març de 1944 amb Cementiri de Sinera i Les cançons d’Ariadna. El concepte de «laberint» li permet d’anar muntant orgànicament els diversos llibres a mode d’hipertext, així el laberint esdevé estructura de l’obra a la vegada que metàfora d’una escriptura que s’eleva en una espiral que és el camí de constitució del subjecte com a fi últim en si mateix a través de l’exercici de la veritat i al servei polític de la comunitat, tal com ho entenien els antics, bàsicament Plató i Sèneca i més tard Descartes, de qui Espriu es nodria en un intent desesperat de salvar la seva llengua, i amb ella, el seu món i ell mateix, de la decadència i el caos de l’època històrica que va haver de patir: «Un constant, dialèctic esforç per conèixer-me a mi mateix, una constant, anguniosa pregunta sobre la meva identitat personal, un pou de vertigen, l’últim llit del qual només sap Déu, si existeix», com deia en el seu discurs Honoris causa (1980).

Primera edició: Febrer, 2016.