Pompeu Fabra (1868-1948) fou una figura excepcional no sols per al redreçament del català modern, sinó també per a les lletres catalanes. Com a lingüista —amb una sòlida preparació que superava la dels seus contemporanis— cal destacar la seva intervenció al si de l’Institut d’Estudis Catalans en la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913), la redacció de la Gramàtica catalana (1918) i la preparació del Diccionari general de la llengua catalana (1932), que són les fites principals en la normativització de la llengua catalana. Però Fabra no fou solament un científic i un planificador lingüístic —com en diríem ara—, sinó també un brillant escriptor que, com a tal, va viure i comprendre els problemes d’una llengua literària que pogués servir per als diversos estils i nivells lingüístics. Els treballs reunits en el present volum —alguns dels quals fins avui només eren coneguts per uns pocs especialistes— donen una perfecta idea d’aquesta doble dimensió de l’obra fabriana.

Primera edició: Juny, 2015.

Segona edició: Maig, 2017.