«La felicitat, no! Sobretot, gens de felicitat! El plaer! Hem de preferir sempre el més tràgic», exclamava en certa ocasió Oscar Wilde. Molt més que un aforisme, la frase conté tota una declaració de principis, que el mateix Wilde portaria fins a les seves últimes conseqüències amb admirable literalitat. De fet, en el sumptuari argument de la seva vida, la tragèdia va tenir un nom: Lord Alfred Douglas. Aquest noi d’aspecte «jovial, auri i encantador» va ser, certament, el gran amor de Wilde, la viva encarnació del seu abellidor ideal, però també la causa directa de l’escàndol que el conduiria als tribunals primer i des d’allí a la ruïna i a la presó, de la que Wilde sortiria convertit en una patètica ombra de si mateix.
Wilde i Douglas (Bosie, per als íntims) es conegueren el 1881, quan el jove només tenia vint anys i l’autor era ja celebrat com a un santó de l’esteticisme i brillant escriptor. Molt aviat s’establiria entre tots dos una íntima relació. Del seu complex i movedís caràcter en són una bona mostra les cartes reunides en aquest volum, que abasten des del novembre de 1892 fins a l’agost de 1897 i que són totes les que es conserven entre els dos amants, exceptuant la coneguda epístola De profundis. Unides pel comú denominador d’una inconstant però continuada passió, aquestes cartes ens condueixen des dels gloriosos dies d’èxit i dels plaers compartits fins a les amargues hores de la desavinença, quan, després de dos anys de presó, un i altre intenten en va reviure antigues esplendors. Des de les apressades i festives targetes escrites des de qualsevol hotel o restaurant, fins a les obscures elegies concebudes a la presó o a l’exili a França, la ploma de Wilde, lírica i mordaç, transparenta aquí en tot moment la seva fatal i decidida voluntat d’accedir a aquell nivell superior en el qual la vida i l’art es confonen.

Primera edició: Abril, 2015.

Segona edició: Març, 2019.