Marguerite Duras

Marguerite Duras

Marguerite Duras
Saigon, 4 d’abril, 1914
París, 3 de març, 1996

Marguerite Germaine Marie Donnadieu, més coneguda com a Marguerite Duras, fou una novel·lista, dramaturga, guionista i directora de cinema francesa.
Va passar la seva infància i adolescència amb la seva mare a la Indoxina francesa, experiència que la va marcar profundament i va inspirar moltes de les seves obres. Va canviar el seu nom el 1943, pel d’una vila de Lot-et-Garonne, on estava casa seva. L’any 1932 tornà a França. Va estudiar Dret, Matemàtiques i Ciències polítiques. Va treballar com a secretària al ministeri de les Colònies de 1935 a 1941.
Es va casar el 1939 amb Robert Antelme. Va tenir un fill que va morir el 1942. Aquell mateix any, Duras va conèixer a Dionys Mascolo, que acabà sent el seu amant. Durant la Segona Guerra Mundial, tots dos participaren en la Resistència francesa. El seu grup va caure després d’una emboscada, tot i que Duras va aconseguir escapar amb l’ajuda de François Mitterrand, però Robert Antelme va ser capturat i enviat a un camp de concentració l’1 de juny de 1944. Va militar al Partit Comunista Francès (PCF) del qual fou expulsada el 1955. Deu anys abans, l’any 1945, tot i el seu desig de divorciar-se, quan Robert tornà, en penoses condicions, del camp de Dachau, ella es quedà amb ell per cuidar-lo, fet que relata a la seva novel·la La douleur (El dolor). Tanmateix, cal tenir certes reserves sobre la veracitat dels seus relats. Es divorcià l’any 1946.
Les seves primeres novel·les, Les imprudents (1943) i La vie tranquille (1944), reflecteixen la influència narrativa saxona, evolucionant després cap a les formes del nouveau roman.
Es va donar a conèixer amb la publicació d’una novel·la d’inspiració autobiogràfica titolada Un barrage contre le Pacifique (1950). Les seves obres posteriors posaren en relleu, en relats curts, l’angoixa i el desig dels personatges per intentar escapar de la solitud. Amb L’amant (1984) va obtenir el Premi Goncourt, novel·la que va aconseguir un gran èxit mundial, amb un tiratge de més de tres milions i que va ser traduïda a quaranta idiomes.
La seva aportació literària consta d’una quarantena de novel·les i una dotzena de peces teatrals. La seva trajectòria dramàtica va ser reconeguda l’any 1983 per l’Acadèmia Francesa amb el Gran premi del teatre. Duras va escriure el guió de la pel·lícula Hiroshima mon amour (1958), dirigida per Alain Resnais. També va dirigir diverses pel·lícules, entre elles India Song i Les Enfants.
La pròpia vida de l’escriptora és una novel·la sobre la qual ella ha escrit incessantment. La destrucció, l’amor, l’alienació social, són paraules clau de la seva vida, que es detecten en tota la seva obra. Una història tempestuosa, de solitud i escriptura, de paraules i de silencis, de desitjos fulgurants també. Un personatge ineludible a la vida de Marguerite Duras: la seva mare. El desamor maternal va marcar tota la seva vida i va fer d’ella un personatge controvertit en què es barrejaven les exigències del cor i els capritxos del cos; impetuosa i obstinada, va tenir tants detractors com seguidors de les seves obres. Difícil de definir la seva personalitat: iracunda o dolça, genial o narcisista (Marguerite Duras, 1998, biografia escrita per Laure Adler), però cal creure-la quan assegura: “Jo sóc una escriptora, no val la pena dir res més”. Perquè el món sigui suportable és necessari exorcitzar les obsessions, però l’escriptura tant les pot amagar com desvetllar. Llavors Duras tempteja, repeteix una vegada i una altra, cerca la paraula justa, “prova” d’escriure, com es prova estimar encara sabent que mai s’aconseguirà totalment. En una ocasió digué: “Escriure és tractar de saber el que un escriuria si un escrivís”.
Morí de càncer de laringe el 3 de març de 1996 a París. Està enterrada al cementiri de Montparnasse.
LLIBRES
Les Impudents (1943)
La Vie tranquille (1944)
Un dic contra el Pacífic (Un barrage contre le Pacifique, 1950)
Le Marin de Gilbaltar (1950)
Des petits chevaux de Tarquinia (1953)
Des journées entières dans les arbres (1954)
Le Square (1955)
Moderato Cantabile (1958)
Hiroshima mon amour (1960)
L’après-midi de M. Andesmas (1960)
Le Ravissement de Lol V. Stein (1964)
El vicecònsul (Le Vice-cónsul, 1966)
Détruire, dit-elle (1969)
Abahn Sabana David (1970)
L’Amour (1971)
Ah! Ernesto (1971)
Nathalie Granger, seguit de La Femme du Gange (1973)
Le Camion, seguit d’Entretien avec Michelle Porte (1977)
Le Navire Night, seguit de Césarée, les Mains négatives, Aurélia Steiner (1979)
Vera Baxter ou les Plages de l’Atlantique (1980)
L’Homme assis dans le couloir (1980)
L’Eté 80 (1980)
Outside (1981)
L’Homme atlantique (1982)
La Maladie de la mort (1982)
L’amant (L’amant, 1984)
La Douleur (1985)
Les Yeux bleus Cheveux noirs (1986)
La Pute de la côte normande (1986)
La Vie matérielle (1987)
Emily L. (1987)
La Pluie d’été (1990)
L’Amant de la Chine du Nord (1991)
Yann Andréa Steiner (1992)
Écrire (1993)
C’est tout (1995)
Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s