Carme Riera

Carme Riera
Palma (Mallorca), 1948

Carme Riera Guilera és catedràtica de literatura espanyola i escriptora en llengua catalana. Es donà a conèixer l’any 1975 amb la publicació del llibre Te deix, amor, la mar com a penyora, considerat un best-seller de la literatura catalana. Va ser escollida membre de la Real Academia Española a l’abril de 2012.
A banda de la producció narrativa, la fecunda activitat literària de Carme Riera, en paral·lel a l’activitat docent i investigadora a la UAB, comprèn obres en gèneres tan diversos com l’assaig i la crítica literària. Riera va escriure remarcables estudis sobre els poetes de l’Escola de Barcelona Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, guions de ràdio i televisió, literatura infantil i juvenil i dietarisme.
També destaca com a traductora al castellà de les seves pròpies obres, tota una mostra d’autoexigència i de rigor literari, que li permet convertir-se, alhora, en lectora crítica de l’obra original, gràcies al distanciament del text de partida.
Va néixer el 1948 a la ciutat de Palma, capital de les Illes Balears. Des dels vuit anys va començar a escriure narracions que eren variants de les històries que li contava l’àvia Caterina quan ella era petita. Va passar la seva infància i adolescència a la seva ciutat natal, traslladant-se l’any 1965 a Barcelona per estudiar filologia hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on es llicencià el 1970 i de la qual és catedràtica (essent la seva especialitat la literatura del segle d’or espanyol i els tallers d’escriptura). Riera va participar en les mobilitzacions estudiantils en contra del franquisme, de la guerra del Vietnam i en l’incipient moviment feminista. Tot plegat va forjar la seva mirada sobre la realitat, una mirada que qüestionava les normes, sota l’influx del Maig del 68 francès, i que albirava una finestra oberta a un món radicalment diferent.
El seu primer llibre de contes, Te deix, amor, la mar com a penyora, va tenir una gran repercussió, un gran èxit de públic. Riera aportava un estil nou i fresc i utilitzava la parla mallorquina col·loquial per suggerir i crear una narrativa que posava sobre la taula temes que fins aleshores havien estat tabús, com l’amor entre les dones, i al mateix temps era força crítica amb la societat del moment. Amb el següent recull de contes, Jo pos per testimoni les gavines, un conjunt de narracions que segueixen els mateixos principis narratius de l’obra anterior, es tanca aquesta primera etapa de la producció literària de l’autora.
L’estrena com a novel·lista amb la publicació l’any 1980 d’Una primavera per a Domenico Guarini obre la segona etapa de l’obra de Riera, que comprèn la producció literària de la dècada dels vuitanta. Aquesta primera novel·la no només representa un canvi de gènere sinó també d’objectiu, el de formular un model de novel·la culta alternada amb elements col·loquials i el d’experimentar amb la simbiosi de registres i de gèneres (la narrativa policíaca i l’assaig, el llenguatge culte i el periodístic). Aquesta voluntat experimentadora i investigadora de l’autora, i una actitud de joc, amb una mirada sovint lúdica i irònica, són els eixos de les obres d’aquest període, com el recull de narracions Epitelis tendríssims i les novel·les Qüestió d’amor propi i Joc de miralls.
Amb les novel·les històriques Dins el darrer blau i Cap al cel obert, amb bona rebuda per la crítica, s’inicia la tercera etapa. Totes dues novel·les construeixen la doble identitat de jueus i mallorquins dels protagonistes, a partir de dues històries enllaçades: la primera, ambientada a la Mallorca de final del segle XVII, narra la persecució d’un grup de jueus condemnats a la crema pública a la foguera per part de la Inquisició; la segona té com a protagonistes els descendents dels jueus del segle XVII establerts a l’illa de Cuba en ple conflicte colonial. Amb aquestes dues ambicioses narracions, Riera va reconstruir amb tot detall i rigor els escenaris històrics d’aquell moment. L’escriptora va desplegar històries de ficció i va traçar amb molt de talent el caràcter i perfil dels diferents personatges. Ambdues obres tenen un gran valor literari i testimonien una excel·lent trajectòria literària que es consolida definitivament en la segona meitat de la dècada dels noranta.
El 1980 rebé el Premi Prudenci Bertrana de novel·la per Una primavera per a Domenico Guarini; el 1989 rebé el Premi Ramon Llull de novel·la per Joc de Miralls; el 1994 els premis Josep Pla, el Lletra d’Or, el Joan Crexells i el Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles per Dins el darrer blau; el 2001 el Premi Nacional de Literatura, concedit per la Generalitat de Catalunya, per El cel obert; i el 2003 el Premi Sant Jordi de novel·la per La meitat de l’ànima. L’any 2005 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana reconegué el conjunt de la seva obra.
L’any 2000 se li va concedir la Creu de Sant Jordi, el 2002 el Premi Ramon Llull i el 2005 amb la Medalla d’Or del Consell de Mallorca.

LLIBRES

Qüestió d’amor propi (1987)

Dins el darrer blau (1994)