Narcís Oller
Valls, 10 d’agost, 1846
Barcelona, 26 de juliol, 1930
| Narcís Oller i Moragas va ser un advocat i escriptor que va cultivar el realisme i el naturalisme, per a acabar adaptant-se al modernisme de l’època. Orfe de pare des dels dos anys, anà a viure juntament amb la seva mare a la casa pairal de la seva família materna, els Moragas, una de les més importants de Valls, on s’educà en un ambient benestant “il·lustrat” i molt liberal. Seguí les ensenyances del seu oncle, l’advocat Josep de Moragas. Més tard, estudià dret a Barcelona, acabant la carrera el 1871. Treballà de primer com a funcionari de la Diputació de Barcelona i, més tard, s’instal·là com a procurador dels Tribunals. Es dedicà a aquesta darrera professió gairebé fins a la seva mort. A la seva vida hi ha pocs esdeveniments remarcables —ell mateix deia que vivia com un senzill buròcrata—, com poc remarcable és la incidència de fets biogràfics en la seva producció literària. Oller fou un home moderat i liberal, políticament adscrit al catalanisme conservador i perfectament emmotllat dins la classe social, la burgesia, el món de la qual retratà amb detall a les seves narracions. Oller començà a escriure a la seva jovenesa; la producció d’aquests anys, escrita en castellà, és gairebé tota perduda o inèdita. Vers 1877 es decidí a canviar de llengua: “Vaig veure finalment clar”, ens diu ell mateix a les seves Memòries literàries rememorant aquesta època que entre l’escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible. En publicar-se el 1882 La papallona, feia només una vintena d’anys que hi havia novel·la en català. Per trobar mostres anteriors del gènere caldria recular fins a finals del segle XV, que fou quan es van escriure Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa (i, encara, aquesta darrera, el manuscrit de la qual es descobrí en el segle XIX, fou publicada per primera vegada l’any 1901). Oller, doncs, no tenia gairebé precedents quan es decidí a conrear la novel·la. Abans d’ell una escassa producció d’obres romàntiques, costumistes i fulletonesques constituïen l’únic bagatge que trobà. D’altra banda, aquest tipus de novel·les corresponien a uns models literaris desfasat, ja que arreu d’Europa hi havia una novel·lística d’un nou signe: la realista. D’una altra banda, hi havia dos problemes que sorgien directament del context cultural català: la imperfecció del llenguatge literari (“empobrit per l’escàs conreu dels últims segles i sotmès, en aquell moment, a les tensions entre partidaris d’un català col·loquial i els defensors d’una llengua arcaïtzant”) i la manca d’uns models aptes per al realisme narratiu. Oller reemplaça en part la inexistència d’una tradició literària adient amb la novel·lística francesa i castellana contemporània. Aquesta novel·lística seguia els codis estètics del realisme naturalista i a aquest corrent s’adherí Oller. Fou, però, una adhesió condicional. N’acceptà les tècniques de composició de l’obra, i en rebutjà la ideologia determinista i materialista i el propòsit de denúncia i canvi social que hi ha en la doctrina zoliana. A més, ja hem vist com el sentimentalisme moralista condiciona profundament les seves realitzacions literàries. Amb totes les seves mancances i limitacions, Oller féu un treball enorme materialitzat en una obra d’alta qualitat literària que omplí, en bona part, el buit existent en el camp de la novel·la, tot recuperant la tradició novel·lística catalana perduda i possibilitant la tasca dels narradors del segle XX. Narcís Oller té avui un interès que no és merament historicista, un interès que va més enllà del seu caràcter de fundador de la novel·la catalana moderna. Avui les seves millors creacions (L’Escanyapobres, La bogeria, Pilar Prim i, fins i tot, els contes) es reediten amb una freqüència inusual en el nostre mercat literari. I és que Oller, quan ja han passat vuitanta anys de la publicació de la seva darrera novel·la, encara connecta, com tots els bons narradors, amb el públic. |
| LLIBRES (publicats a epubqüest) |
| L’Escanyapobres (1884) |
| La febre d’or (1890/1892) |
| La bogeria (1899) |
| Contes (1979) |
| TRADUCCIONS (publicades a epubqüest) |
| El vano (Il ventaglio, Carlo Goldoni) |
| La desconsolada (L’Inconsolée, Benjamin Barbé) |
| Traduccions selectes (Diversos autors) |
epubqüest 