Jaume Vicens i Vives

Jaume Vicens i Vives
Girona, 6 de juny, 1910
Lió, 28 de juny, 1960

Jaume Vicens i Vives fou un historiador, escriptor, catedràtic i editor català.
Vicens i Vives va ser un intel·lectual inquiet i viatger amb contactes arreu, amb el catalanisme interior i amb l’exterior, amb Josep Pla i amb Josep Tarradellas. Sense ser afí a l’Opus Dei tenia amistat amb alguns dels principals intel·lectuals que l’integraven, i el seu nom va arribar a sonar per a ocupar algun càrrec de responsabilitat a Madrid. «Era un home important», sentencia el membre de l’IEC, Antoni Simon. Gràcies a això, Vives va aconseguir tirar endavant la historiografia contemporània.
La seva obra d’investigació sobre la història del segle XV a la Corona d’Aragó i sobre la figura de Ferran II està considerada de referència obligada.
Va arribar a la política a través de la història, on va trobar l’explicació del seu present. Segons Pla, era «potser l’intel·lectual que se’n féu una idea més completa i directa».
En paraules de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, «Vicens tenia la idea d’una Espanya oberta, moderna, esponjosa, capaç de sumar voluntats i d’acceptar un intervencionisme de Catalunya a Espanya. Tot amb la voluntat que Espanya anés endavant i s’evitessin nous episodis traumàtics».
El seu fort pragmatisme i una visió integradora li varen permetre accedir a figures de diferents ideologies i ser un «home-pont» entre sensibilitats catalanistes i el règim franquista. Aquesta visió integradora explica els missatges de condol de personatges tant diversos com Joan de Borbó, Josep Tarradellas o el comitè de Barcelona del prohibit PSUC.
La seva mort va tallar de sobte una trajectòria política que hauria jugat un rol transcendental a la transició democràtica espanyola optant fins i tot a ser president de la Generalitat.

Més informació a la Viquipèdia.

LLIBRES (publicats a epubqüest)

Notícia de Catalunya (1954)

Els Trastàmares (Segle XV) (1956)