|
La peste explica la història d’uns doctors que descobreixen el sentit de la solidaritat en la seva tasca humanitària a la ciutat algeriana d’Orà, mentre aquesta és assotada per una plaga. Els personatges del llibre, en un ampli ventall que va des de metges a turistes o fugitius, contribueixen a mostrar els efectes que una plaga pot tenir en una determinada població.
Es pensa que l’obra està basada en l’epidèmia de còlera que va patir la mateixa ciutat d’Orà durant 1849 després de la colonització francesa, tot i estar ambientada al segle XX. La població d’Orà havia estat delmada per diverses epidèmies repetides vegades abans de publicar Camus la novel·la.
Obra fonamental de la literatura del segle XX, és considerada un clàssic del existencialisme, malgrat el rebuig de Camus a aquest corrent filosòfic. La pesta mostra com l’home s’enfronta a l’absurd, noció filosòfica que l’autor contribueix a definir amb aquesta novel·la: el sentit de l’existència quan es manca de Déu i d’una moral universal; el narrador remarca la idea que, en última instància, l’home no té control sobre res, la irracionalitat de la vida és inevitable. Així, la pesta representa l’absurd.
Au creux de son visage maintenant figé dans une argile grise, la bouche s’ouvrit et, presque aussitôt, il en sortit un seul cri continu, que la respiration nuançait à peine, et qui emplit soudain la salle d’une protestation monotone, discorde, et si peu humaine qu’elle semblait venir de tous les hommes à la fois. Rieux serrait les dents et Tarrou se détourna. Rambert s’approcha du lit près de Castel qui ferma le livre, resté ouvert sur ses genoux. Paneloux regarda cette bouche enfantine, souillée par la maladie, pleine de ce cri de tous les âges. Et il se laissa glisser à genoux et tout le monde trouva naturel de l’entendre dire d’une voix un peu étouffée, mais distincte derrière la plainte anonyme qui n’arrêtait pas: «Mon Dieu, sauvez cet enfant».
Mais l’enfant continuait de crier et, tout autour de lui, les malades s’agitèrent. Celui dont les exclamations n’avaient pas cessé, à l’autre bout de la pièce, précipita le rythme de sa plainte jusqu’à en faire, lui aussi, un vrai cri, pendant que les autres gémissaient de plus en plus fort. Une marée de sanglots déferla dans la salle, couvrant la prière de Paneloux, et Rieux, accroché à sa barre de lit, ferma les yeux, ivre de fatigue et de dégoût.
Albert Camus, La peste
|
